Oració, treball i poder a la Catalunya medieval

El Monestir de Sant Cugat, fundat el segle IX, té un lloc preeminent en la història de Catalunya. Com a centre de poder, al Monestir hi confluïen els afers del món feudal, i la Regla de Sant Benet, amb la màxima Ora et Labora.

L’Edifici

Descobreix els diferents espais del monument

Art i arquitectura del romànic al barroc!

El recinte monàstic

La Regla de Sant Benet obliga que el monestir estigui envoltat d’un mur que el separa del món exterior. La inseguretat del moment el convertí en muralles i torres de defensa.

El claustre

L’interior del recinte monàstic era un espai de clausura sota un règim de control de les sortides dels monjos i d’entrades de visitants exteriors. El dia a dia del monjo tenia lloc dins aquest espai.

L’església
monestir sant cugat

És l’espai central de la litúrgia monàstica, on els monjos s’aplegaven vuit cops al dia per celebrar l’ofici diví i hi convocaven el poble a les grans celebracions.Des de 1833 acull la parròquia local de Sant Pere d’Octavià.

El palau de l’abat

Erigit a partir del segles XIII-XIV, és l’edifici més representatiu del poder feudal del monestir. Inicialment amb forma de castell, acollia les estades reials, la residència de l’abat i l’arxiu monàstic. Va ser transformat en palau desprès de la guerra de Successió (1714).

El precedent d’octavianum
recreació hipotètica de la basílica paleocristiana

El monestir s’ubica entorn una antiga església paleocristiana on la tradició diu que es guardaven les relíquies del màrtir Cugat. El lloc rep el nom d’Octavià i és un singular jaciment arqueològic..

Les creus de terme
creu de terme amb el campanar de fons

Les anomenades “creus de terme” estaven situades al costat de camins reials, a una certa distància de la vila, però que han acabat dins el recinte monàstic.

Capitells del claustre de Sant Cugat

Activitats destacades al Monestir

museu del monestir

Oració, treball i poder

El monestir acull una exposició permanent que explica la seva evolució arquitectònica, així com els aspectes més significatius de la vida de la seva comunitat benedictina

1. Un monestir romànic

Explica l’origen de l’arquitectura monàstica i les transformacions arquitectòniques del monestir al llarg del temps. Hi destaca especialment una sala dedicada als capitells del claustre romànic. Inclou un audiovisual ens mostra la singular bellesa del conjunt.

2. La fundació del monestir

Viatjem fins la fundació del monestir de Sant Cugat, situat en el marc de l’expansió del monaquisme benedictí als comtats catalans, sota l’impuls de Carlemany i Lluís el Piadós, que van escollir la regla de Sant Benet de Núria per convertir-la en instrument de reforma i unificació de l’imperi carolingi.

3. El territori d’Octavià

Al segle IX el territori de l’actual Sant Cugat l’ocupava una comunitat d’homes lliures. Tanmateix, la baixa densitat de població permeté als monjos constituir una petita propietat agrària en les terres properes al monestir, el que féu que aquestes comunitats perdessin la seva entitat i s’integressin progressivament en els dominis del monestir.

4. La devoció a Cugat

Des de principis del segle V la devoció a Cugat es troba documentada. A mitjan del segle X, l’abadia de Sant Cugat esdevingué el principal centre de devoció de les relíquies del màrtir a la península. Descobreix els detalls de la passió de Cugat amb els elements de la museografia que trobaràs en aquest àmbit del museu.

5. De l’abadia a la cort

Mostra el paper actiu dels monjos de Sant Cugat, i en especial dels seus abats, en els principals esdeveniments de la Catalunya medieval i moderna. Un audiovisual ric en imatges segueix el recorregut del monestir des de l’esplendor de l’època medieval, fins a la progressiva pèrdua d’influència que finalitza amb l’exclaustració.

Passeja pel Monestir de Sant Cugat

Descobreix el Monestir de Sant Cugat amb la visita 3D. No t’ho perdis!

HORARIS
Claustre i Museu:

De dimarts a dissabte: de 10:30h a 13:30h i de 16h a 19h (de l’1 de juny al 30 de setembre: de 10:30h a 13:30 h i de 17h a 20h).
Diumenges i festius: de 10:30h a 14:30h.
Dilluns no festius, tancat.
Els dies 1 i 6 de gener, 25 i 26 de desembre, tancat.

Església del Monestir:

De 8 a 13h i de 17 a 20:45h (horaris puntualment modificables segons necessitats parroquial, consulteu la web de la parròquia aquí)

Torre- mirador de la muralla del Monestir:

Dissabtes de 10:30 a 13:30 h
Diumenges de 10:30 a 14:30 h  (Diumenge de rams, tancat)

ENTRADA GRATUÏTA 
VISITES EN GRUP:

Per contactar amb el servei de reserves i concertació de visites comentades per grups: Tel. 93 589 63 66 ó educaciomuseu@santcugat.cat

ADREÇA:

Claustre del Monestir
Plaça de l’Om, 1
08172 Sant Cugat del Vallès

HISTÒRIA

Un monestir amb més de 1000 anys d’història!

Et convidem a un viatge en el temps per conèixer aquells fets històtics que van marcar l’esdevenir del Monestir de Sant Cugat que va arribar a ser el més important del Comtat de Barcelona i va tenir un paper rellevant en la història de Catalunya i Europa.

En algun moment a partir del 325-350, s’inicia la construcció d’una fortificació.

recreació hipotètica de la basílica paleocristiana

El lloc on s’estableix el Monestir és un petit turó a la plana del Vallès, una zona fèrtil per a l’agricultura, altament romanitzada i ben comunicada. Al seu entorn, hi confluïen la Via Augusta, o algun dels seus ramals, i el camí que unia Egara (Terrassa) amb la ciutat de Barcino (Barcelona) a través de Collserola per la vall de Gausac. Al segle I dC comença l’ocupació d’aquest turó, tot i que de moment no se’n pot precisar el tipus d’establiment.

És en l’època baix-imperial quan s’hi desenvolupa un nou assentament del tot singular. En algun moment a partir del 325-350, s’inicia la construcció d’una fortificació: un recinte quadrat, de 40 metres de costat, amb murs i torres de reforç amplis. S’associa aquesta fortificació al programa de reforma del sistema defensiu i de la xarxa viària promogut per Roma des de finals del segle III, amb l’objectiu de garantir tant el proveïment dels exèrcits destacats a la frontera nord de l’Imperi com la defensa directa del territori. S’ha plantejat la hipòtesi que Rufinus Octavianum, comes d’Hispània almenys el 316-317, s’hauria ocupat d’aquest programa i hauria ordenat, entre altres actuacions a la província, la construcció de la fortificació (castellum) de Sant Cugat. El seu nom hauria originat, per tant, el topònim del lloc. En efecte, el nom d’Octavianum apareix des de la primera documentació sobre el Monestir, al segle IX, lligat al seu emplaçament. El seu origen ha estat objecte d’altres hipòtesis. Algunes, elaborades pels mateixos monjos, pretenien legitimar el passat del Monestir imaginant que fou fundat per l’emperador Octavi August o situant-hi el martiri de sant Cugat a vuit (octo) milles de Barcelona. Un teoria més neutral i fonamentada, el relaciona amb un plausible propietari romà de l’assentament, de nom Octavi.

Sigui com sigui, la fortificació no es devia acabar de construir, perquè no s’han trobat vestigis de bona part del costat nord del recinte. Precisament en aquest costat es construeix a mitjan segle V un edifici sepulcral amb una gran sala rectangular i una cambra annexa que acull dues tombes. Poc després s’hi afegeix un element que sens dubte l’identifica com a basílica cristiana, un absis de planta de ferradura a l’interior i pentagonal a l’exterior, i desenvolupa un cementiri just al costat. D’aquest cementiri s’han documentat, de moment, una cinquantena de tombes.

La tradició sostinguda des de l’època medieval situa el martiri i l’enterrament del màrtir Cugat al lloc on després s’aixeca el Monestir. Una interpretació superficial de les restes arqueològiques del recinte funerari avalaria aquesta tradició, però un contrast més aprofundit de les dades arqueològiques i documentals no permet confirmar-ho.

L’assentament constituït per la basílica i el recinte funerari es completa amb altres edificacions i estructures, amb la qual cosa s’ocupa un espai que depassa el recinte del castellum i fins i tot l’actual recinte monàstic. La singularitat de l’assentament deixa clar que es tracta d’un punt de referència per al territori circumdant de marcat caràcter religiós i funerari, i probablement també de caràcter administratiu.

la primera notícia sobre Sant Cugat data del 878, quan l’emperador Lluís el Tartamut confirma al bisbe de Barcelona la domus de Sant Cugat i Sant Fèlix, al lloc d’Octavià.

Descripción de imageNo es coneix el moment fundacional del Monestir, però sí el context en què es produeix. Al segle IX la monarquia franca impulsa la creació de monestirs benedictins com a instrument d’organització dels seus territoris i de transmissió dels valors d’un nou ordre social, el feudalisme. La pràctica de l’ideal de vida cristiana als monestirs els fa propers a la divinitat i els dota d’un fort ascendent sobre una societat atemorida de Déu.

El 801 els francs conquereixen Barcelona i s’obre tot un territori, el Comtat de Barcelona, que s’ha d’integrar al seu imperi i que cal reorganitzar. L’existència d’un assentament a Octavià afavoriria l’emplaçament d’un nou monestir. Amb tot, la primera notícia sobre Sant Cugat data del 878, quan l’emperador Lluís el Tartamut confirma al bisbe de Barcelona la domus de Sant Cugat i Sant Fèlix, al lloc d’Octavià. De les poques dades inicials es desprenen, d’una banda, una fundació en la primera meitat del segle IX per a una comunitat probablement de clergues regulars dependents del bisbat i sota la regla de sant Benet, i, d’altra banda, una acció de colonització del territori mitjançant l’aprisió, que hauria comportat un precepte reial a l’abat Ostofred, el primer abat del qual se sap el nom, per atorgar-li la propietat de les terres explotades.

Pel que fa a les dependències monàstiques, se saben poques coses de la seva configuració. L’elecció de l’antic assentament romà com a emplaçament del nou Monestir comporta la pervivència o reutilització de les construccions precedents. La basílica és un dels edificis que potser es manté en ús fins al segle XI, sense que per ara es pugui dir que s’hi aixeca una nova església. A més, també és probable que la mateixa fortificació continuï delimitant el perímetre de l’espai per la seva banda sud. D’altra banda, s’hi construeixen noves edificacions abans de l’any 1000: dos edificis en angle amb un espai de pas entre ells, un dels quals té finestres tancades amb gelosies de guix, que comencen a prefigurar l’espai del futur Claustre seguint l’arquitectura pròpia dels monestirs.

Comtes i nobles, i especialment petits i mitjans propietaris empesos per un esperit pietós i la necessitat de buscar protecció, hi fan nombroses donacions. Així, les propietats de la comunitat monàstica comencen a créixer a partir de mitjan segle X i finalment configuren un dels dominis eclesiàstics més importants del Comtat de Barcelona. Hi ajuden la fertilitat del lloc, els vincles amb la cort comtal de Barcelona i la proximitat a la terra de frontera preparada per ser colonitzada. Aviat els abats, ja clarament amb l’abat Joan, impulsen una política de concentració territorial de béns per rendibilitzar-ne la gestió. El gruix s’estén pel Vallès, però també en tenen al Baix Llobregat, el Barcelonès i la marca del Comtat de Barcelona, la terra de frontera del Penedès i l’Anoia.

El vincle amb la noblesa i el poder polític serà una constant al Monestir i el puntal per afermar els seus dominis.

El juliol de l’any 985 es produeix el saqueig d’al-Mansur al Comtat de Barcelona. Una part de la comunitat monàstica, alertada, busca refugi a la ciutat. Tot i així, l’abat Joan i alguns dels monjos moren i el Monestir és saquejat. Es desconeix l’abast real de la destrucció dels edificis monàstics, però hi ha dades relatives a la crema de l’arxiu i la pèrdua dels documents que proven les propietats monàstiques.

Un dels monjos supervivents, Odó, és escollit nou abat i assumeix la tasca de fer remuntar de nou el Monestir. I en aquesta tasca excel·leix, atès que el situa en el centre preeminent de l’organització territorial i de poder del Comtat de Barcelona. Provinent d’una família noble, Odó forma part de la cúria dels comtes de Barcelona i és un dels homes de la seva màxima confiança. L’any 995 és nomenat bisbe de Girona, càrrec que exerceix simultàniament amb el d’abat. Aquest vincle amb la noblesa i el poder polític serà una constant al Monestir i el puntal per afermar els seus dominis.

Odó viatja amb el comte Borrell a la cort del rei Lotari (Compiègne, França) l’any 986 i n’obté un precepte de confirmació de les propietats i de la immunitat que garanteix la independència de l’abadia envers l’autoritat comtal i episcopal. El 1002 viatja amb Ramon Borrell a Roma, on aconsegueix del papa Silvestre II la nulla diocesis, una condició que deslliura el Monestir del bisbat i el vincula directament a Roma en l’àmbit eclesiàstic, amb la qual cosa es referma la lliure elecció de l’abat. El 1007 obté de Joan XVIII una nova butlla en el mateix sentit.

D’altra banda, Odó desplega totalment la política de configuració del sòl patrimonial del Monestir iniciada per l’abat Joan. Concentra l’adquisició de propietats a l’entorn geogràfic proper (Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet i Reixac) i estableix la base en què es fonamenta el poder econòmic de l’abadia.

Alhora, inicia la renovació del conjunt monacal amb la construcció d’una nova església, un claustre i el campanar, sota la direcció del mestre Fedanci. Aquest nou monestir s’ajusta ja a la disposició arquitectònica dels monestirs benedictins, amb les dependències a l’entorn d’un pati quadrat, el Claustre.

La seva obra sempre és recordada i respectada al Monestir. A començaments del segle XIV, per preservar-ne la memòria els seus successors construeixen una tomba monumental que avui dia es pot visitar dins de l’església del Monestir.

L’abadia, amb el suport de Ramon Berenguer III, esdevé el centre de la primera congregació de monestirs catalans.

Descripción de imageEn el desenvolupament del monaquisme benedictí a Catalunya, Sant Cugat hi té un paper rellevant a partir de finals del segle XI. El pes polític que li atorga el fet de ser un dels majors senyorius monàstics i la proximitat a la cort comtal el situen al centre de molts dels canvis i reformes que tenen lloc en l’àmbit eclesiàstic. Els interessos polítics dels comtes de Barcelona l’afavoreixen i ocupa un lloc preeminent dins de l’Església catalana.

A finals del segle XI, Sant Cugat, com molts altres monestirs benedictins, viu un període convuls. La coincidència d’interessos del papa Urbà II, disposat a lliurar una forta batalla contra la intromissió dels laics a l’Església, i el comte Ramon Berenguer II, decidit a tallar la implicació de la noblesa feudal en els vells monestirs i en les noves fundacions de les terres de frontera, suposa la vinculació dels monestirs catalans a abadies de la Provença i el Llenguadoc, filials de Cluny. Sant Cugat és sotmès l’any 1089 a Sant Ponç de Tomeres com també ho foren Sant Benet de Bages (1074) o Sant Llorenç del Munt (1088). L’episodi, de molta tensió, comporta l’expulsió dels monjos de Sant Cugat i la confiscació de la seva documentació. Però, a diferència de la majoria d’abadies, Sant Cugat només resta sota la submissió cluniacenca durant un curt període de temps, uns tres anys, mentre que Santa Maria de Ripoll restà sota Sant Víctor de Marsella durant un segle (1070-1169).

Deslliurada de Sant Ponç de Tomeres, l’abadia, amb el suport de Ramon Berenguer III, l’any 1097 esdevé el centre de la primera congregació de monestirs catalans. Sant Cugat, seguint el model jeràrquic de Cluny, aplega sota la seva subjecció els monestirs de Sant Llorenç del Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda i Sant Pau del Camp, i forma així un dels dominis eclesiàstics més grans dels comtats catalans. Si fins aleshores l’abadia ha tingut un paper secundari en el monaquisme català, liderat des del segle IX per Ripoll i Cuixà, a partir d’ara Sant Cugat esdevé un referent essencial. La congregació de Sant Cugat es manté vigent fins al 1215, quan al Concili IV del Laterà Innocenci III inicia la reforma dels benedictins i estableix la creació d’una sola congregació monàstica per a tota la província eclesiàstica de la Tarraconense. El 1229 es crea la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual Sant Cugat és un dels monestirs fundadors i a la qual pertany fins al 1835.

Cadell deixa un autoretrat i una inscripció d’autoria al mateix Claustre, un fet singular i pioner al país que, alhora, denota un estatus important

A partir de mitjan segle XII, comença una altra fase de construcció del monestir. El cenobi ha incrementat notablement les seves propietats i les rendes generades permeten anar més enllà del sosteniment de la comunitat monàstica i de la seva funció al servei de Déu. S’inicia, així, un projecte arquitectònic més ambiciós per adaptar les antigues edificacions a les noves necessitats de la comunitat i als nous temps. S’hi mantenen tant la distribució general entorn del pati claustral, definida al segle XI, com, algunes d’aquestes construccions perimetrals, i s’emprèn un procés de substitució. Les obres comencen per l’església, amb la construcció d’una nova capçalera. Alhora, s’inicia el nou Claustre i, finalment, ja al segle XIII, es construeix la capella de Tots Sants, el cimbori, la nova sala capitular i s’obre una gran finestra a l’absis central.

De tot aquest conjunt, en destaca el Claustre: un espai central en l’arquitectura monàstica, de distribució i alhora de vida comunitària, que assoleix ara una dimensió simbòlica i artística gràcies a l’escultura que es desenvolupa als seus capitells. És una obra que s’inicia entorn del 1190, quan Guillem de Claramunt deixa en testament uns diners per a la seva construcció.

L’obra comença per les galeries nord, est i oest sota el guiatge d’Arnau Cadell, escultor i segurament també arquitecte. La galeria sud trigà més temps, ja que calia que estès acabat el mur de l’església. És obra d’escultors formats al seu taller i continuadors del seu projecte.

Cadell deixa un autoretrat i una inscripció d’autoria al mateix Claustre, un fet singular i pioner al país que, alhora, denota un estatus important. Pel seu testament, redactat el 1221, sabem que el Monestir li deu diners, segurament a càrrec de l’obra al Claustre, i que Cadell els hi perdona.

En conjunt, el Claustre presenta 144 capitells que configuren un fabulós compendi d’escultura romànica. Cadell aplica a Sant Cugat un estil que sintetitza models tolosans i models de tradició rossellonesa que ja ha experimentat al Claustre de la catedral de Girona. La interpretació del significat d’aquests capitells també és una porta oberta als símbols i les creences del món cristià medieval. Els capitells de la galeria sud, en paral·lel a l’església, contenen escenes bíbliques centrades en la història de la Salvació. Al conjunt, també s’hi han identificat passatges bíblics que, juntament amb escenes de vida quotidiana dels monjos, estan relacionats amb espais on tenen lloc determinades activitats i cerimònies monàstiques. El gruix de capitells amb motius vegetals, animals i éssers diversos se situa, més enllà del seu valor decoratiu, en un pla simbòlic molt suggeridor.

Dos compendis manuscrits, els quals actualment són dos fonts excepcionals per entendre el funcionament del Monestir.

manuscrit_el_cartulariAl segle XIII el Monestir assoleix el punt àlgid de creixement i, alhora, comença a donar senyals de debilitat pel que fa a la gestió tant de la mateixa comunitat com de les propietats. Per posar ordre en aquests dos eixos, en la dècada del 1220 s’inicien dos compendis manuscrits, els quals actualment són dos fonts excepcionals per entendre el funcionament del Monestir. Es tracta del Costumari i el Cartulari de Sant Cugat, que avui dia es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

El Costumari recull per escrit l’organització del Monestir en tot allò relatiu al dia a dia de la vida dels monjos, la celebració de la litúrgia i les tasques dels diferents càrrecs monàstics en l’administració del Monestir. Els preceptes benedictins, d’ordre ampli, assoleixen aquí el nivell de concreció necessari per a la vida del monjo de Sant Cugat. El volum es redacta entre els anys 1221 i 1223 per encàrrec de l’abat Ramon de Banyeres al monjo Pere Ferrer, el qual coneix bé la vida al Monestir perquè hi ha ingressat de petit (1174), hi ha tingut càrrecs de responsabilitat i sembla que gaudeix del respecte de la comunitat pel seu bon judici. El Monestir passa aleshores per una situació irregular, amb una comunitat dividida quant a la gestió del Monestir, l’observança de la regla i les relacions amb el bisbat. Juntament amb l’esperit de reforma impulsat des de Roma, l’objectiu del Costumari és preservar els costums de Sant Cugat i frenar la relaxació de la disciplina monàstica.

El Cartulari és un còdex monumental que reflecteix la història de les relacions entre l’abadia i els seus tinents, el procés de formació del gran domini senyorial. Entre els anys 1225 i 1249 els monjos de Sant Cugat copien de manera íntegra en 424 folis de pergamí 1120 escriptures datades entre els anys 904 i 1249: són privilegis reials, butlles papals, donacions, contractes agraris, pactes feudals, sentències judicials que donen fe de la legalitat del domini de l’abadia. La seva confecció, durant l’abadiat de Pere d’Amenys, té com a rerefons la gran davallada de la renda del Monestir entre finals del segle XII i principis del segle XIII, a causa de les males collites i de la fugida de molts dels seus tinents cap a les terres de la Catalunya Nova. En aquest context, el Monestir es veu obligat a reordenar l’administració i la captació dels censos i a fer recompte dels drets que en concepte de jurisdicció i propietat pot exigir als seus homes. Pel contingut i l’extensa cronologia que presenta, el Cartulari de Sant Cugat ha esdevingut el més important dels cartularis monàstics de Catalunya.

El castell d’Octavià, el castrum Octavianum, és un dels noms històrics associats al Monestir de Sant Cugat. Fa al·lusió a la seva condició de castell termenat.

escut castell

El castell d’Octavià, el castrum Octavianum, és un dels noms històrics associats al Monestir de Sant Cugat. Fa al·lusió a la seva condició de castell termenat (castrum), un castell amb jurisdicció sobre un territori associat –una bona part de l’actual terme municipal de Sant Cugat–, amb funcions defensives, governatives i judicials. Es pot considerar que el castrum Octavianum es consolida amb el reconeixement reial de Jaume I, el 1234.

Pel que fa a l’origen, al segle IX, el Monestir obté la titularitat del lloc on s’aixeca i els terrenys immediats, que constitueixen l’alou monàstic concedit i delimitat més tard pel comte Sunyer (918-938). Al llarg dels segles X i XI va adquirint propietats als territoris veïns –la vall de Gausac, la vil·la de Cercèdol i la vil·la d’Aiguallonga– i les integra en aquest alou. Com a alou senyorial, el Monestir hi deu exercir, avalat per la immunitat que li atorguen els preceptes reials i les butlles papals, una senyoria jurisdiccional similar a la d’un castell termenat.

Preceptes i butlles, però, fan referència a l’alou, i en algun moment sorgeix la necessitat d’equiparar l’alou monàstic amb el castell termenat, la unitat de senyoria jurisdiccional per excel·lència segons el dret feudal. No queda clar el procés de creació de la figura del castrum Octavianum, una expressió que el vincula al topònim històric del lloc, però tot apunta a una construcció per fer encaixar una senyoria efectiva en l’ordenament jurídic feudal del moment i assumir-ne totes les prerrogatives. El primer esment a la documentació medieval, datat el 1054, se sospita que és fals i que en realitat és de mitjan segle XIII. El Cartulari de Sant Cugat, compilat entre els anys 1225-1239, recull els dos següents esments coneguts. La butlla del papa Calixt II de l’any 1120, l’original de la qual no es conserva, conté el primer d’aquests esments. El privilegi expedit per Jaume I el 1234 confirma al Monestir els seus béns, entre els quals s’inclou “la vila de Sant Cugat amb els seus termes, que antigament es deia castell d’Octavià”.

És precisament unes dècades més tard quan el castell d’Octavià comença a aparèixer profusament en la documentació com a enquadrament de referència de masos, homes i dones del terme de Sant Cugat. D’altra banda, el Monestir esgrimeix fins que es dissol la seva condició de castell per argumentar els privilegis i l’autoritat que té sobre la vila i el terme de Sant Cugat. Per exemple, serveix per justificar la imposició de servituds i mals usos a la pagesia pel costum del castell, o per reclamar la col·laboració de la població en la reparació de les muralles. El seu símbol heràldic, un castell amb merlets, es reprodueix allà on el Monestir té interès de refermar el seu poder terrenal.

Sant Cugat ha esdevingut un monestir ric en terres i en esglésies pròpies, ha entrat en competència amb la seu episcopal i actua gairebé com una segona diòcesi.., fins al 1211.

Les relacions del Monestir amb el bisbat de Barcelona estan plenes de contradiccions i moments d’oberta crisi, malgrat els estrets vincles inicials. Sant Cugat ha esdevingut un monestir ric en terres i en esglésies pròpies, ha entrat en competència amb la seu episcopal i actua gairebé com una segona diòcesi. L’any 1002 la butlla de Silvestre II hi consigna la propietat d’una vintena d’esglésies, un nombre que a finals de segle es duplica –butlla d’Urbà II (1098)–. A principis del segle XII, Sant Cugat ja és, amb diferència, el major propietari d’esglésies de la diòcesi de Barcelona –ostenta la titularitat d’una cinquantena –, només superat pel mateix bisbat. Els privilegis d’immunitat i exempció atorgats per Roma, els quals desvinculen l’abadia de la jurisdicció episcopal, han convertit, de fet, els abats de Sant Cugat en els responsables únics de la gestió i l’administració de les seves esglésies, amb la qual cosa es redueixen les atribucions pastorals i econòmiques dels bisbes de Barcelona. Així, drets com la percepció del delme i la primícia o l’elecció dels sacerdots, tradicionalment lligats als caps de la diòcesi, es troben en mans de l’abadia. La creació de la congregació de monestirs de Sant Cugat agreuja encara més aquesta situació. Malgrat els intents dels bisbes de Barcelona per sotmetre el Monestir a la seva jurisdicció, la subjecció directa a Roma i la connivència dels comtes de Barcelona –particularment interessats a contrarestar el poder de la seu episcopal– fan que l’abadia mantingui el control eclesiàstic en els seus dominis fins a començaments del segle XIII. Però aleshores el bisbat inicia una llarga disputa per tornar a subjectar el Monestir.

Durant una primera fase, el Monestir se sotmet al bisbat. El 1211 l’abat Berenguer de Santa Oliva jura obediència al bisbe de Barcelona a la galilea, davant de les portes de l’església del Monestir, i uns dies més tard repeteix la cerimònia al Claustre de la catedral. El seu successor, Ramon de Banyeres, signa una concòrdia amb el bisbe per mantenir el Monestir sota la seva obediència, i Arnau de Palou repeteix el jurament. Però una part de la comunitat monàstica no veu amb bons ulls aquest sotmetiment i porta l’afer a Roma. El nou abat, Pere d’Amenys, en aquesta línia, intenta deslliurar-se del bisbat i apel·la també al papa. Però finalment la sentència és favorable al bisbat i el 1251 retornen a la seva jurisdicció totes les esglésies que depenen del Monestir, excepte l’església abacial i Sant Pere d’Octavià.

El Nadal al Monestir de Sant Cugat està marcat en l’imaginari col·lectiu per l’assassinat de l’abat Biure.

El 1350, el noble Berenguer de Saltells, a causa d’una disputa testamentària, mata l’abat de Sant Cugat dins de l’església la mateixa nit de Nadal i causa un gran impacte en la comunitat monàstica, i també en la societat d’aquella època.

Els Saltells formen una família de la baixa noblesa amb base al mas Saltells, a Cerdanyola, i tenen uns vincles estrets amb el Monestir. Ramon de Saltells, el pare de Berenguer, en morir el 1348 deixa els seus béns al Monestir, amb una reserva de 10.000 sous per al seu fill, que en aquell moment és absent. La memòria monàstica explica aquesta absència atribuint a Berenguer una vida dissoluta, però el cert és que no se’n coneix el motiu i s’ha considerat la possibilitat que estigués en campanya amb l’exèrcit del rei. Sigui com sigui, Berenguer torna un any més tard i reclama la seva part de l’herència. Un arbitratge estipula que l’abat Biure li ha de pagar 47.340 sous en el termini de sis mesos, que incompleix Segons el relat recollit a les Constitucions de Catalunya, la nit de Nadal del 1350 Berenguer de Saltells i els seus companys, membres de l’elit vallesana, irrompen al cor de l’església durant l’ofici de matines amb barbes postisses i les espases desembeinades. Maten l’abat i després fugen per sempre i deixen, darrere seu, tota una llegenda.

Aquest episodi no modifica el rumb de la història del Monestir, però deixa empremta en la seva època. El crim causa commoció per la rellevància dels implicats, i la data i el lloc escollits, i s’erigeix, així, en un avís de la noblesa contra el poder creixent i abusiu de l’Església, acaparadora de béns i riqueses. Les corts de Perpinyà tracten el cas dos mesos després, imposant penes als assassins, però alhora legislant sobre les herències per limitar la pèrdua del patrimoni familiar a causa de les excessives donacions pietoses a l’Església.

Les corts de Perpinyà van tractar el cas dos mesos després, imposant penes als assassins, però legislant alhora sobre herències per limitar la pèrdua del patrimoni familiar a causa de les donacions pietoses a l’Església.

Amb el temps es va bastint una llegenda entorn dels personatges i llocs implicats, i se n’ha mantingut la memòria fins a l’actualitat. Avui encara es conserva a l’església l’urna que suposadament conté les despulles de l’abat i al Museu Diocesà de Barcelona, l’alba que vestia la nit de Nadal, tacada de sang. La capa, més luxosa, està trossejada i escampada per diferents museus d’arreu del món. Des de l’any 2000, es reviu cada any l’episodi amb l’obra teatral musicada Pedra i sang.

El compliment de la regla de sant Benet s’esquerda a poc a poc en la vida comunitària del cenobi.

miniatura medieval de sant benet i els monjos A començaments de segle XIV, el papa Joan XXII impulsa una important reestructuració de l’Església amb l’objectiu de reordenar la cúria romana i les finances papals. Entre altres disposicions, es reserva l’elecció i el nomenament dels bisbes i abats. La nova normativa, lluny dels preceptes de sant Benet, trenca segles d’independència de les comunitats monàstiques en el procés d’elecció d’abat. La vinculació a Roma situa el papat en la més alta jerarquia real de l’Església, alhora que lliga estretament el govern de les abadies als seus interessos generals. Al Monestir aquesta disposició no es fa efectiva fins al 1385, quan el papa escull el monjo Bernat Terré com a abat. És el primer dels deu abats catalans que governen l’abadia de Sant Cugat en nom de Roma i no, com fins llavors, en nom de la comunitat. L’abadia, doncs, es converteix en font de rendes per premiar aliances i el Monestir esdevé un reducte de la noblesa, la qual lliura els seus fills cabalers més que a la vida monàstica, a una pensió vitalícia.

Des del 1471 la dependència de Roma s’accentua encara més. En el període 1471-1558 el papa dona el càrrec d’abat en comenda, és a dir, com un benefici de renda. Fins a nou abats comendataris, entre els quals hi ha cardenals i arquebisbes italians que mai no arriben a visitar el Monestir, gaudeixen de les rendes de l’abadia i regeixen la comunitat a través dels seus procuradors. Alfons d’Aragó, fill bastard del rei Ferran el Catòlic, és el paradigma del canvi d’orientació que pren el monaquisme a finals de l’edat mitjana: ocupa els càrrecs d’arquebisbe de Saragossa (1479-1520), Monreale (1488-1512) i València (1512-1520), prior comendatari de Sant Pere de Casserres (1492-1496) i Santa Maria de Ridaura (1493-1497) i abat comendatari de Sant Cugat (1508-1520), Sant Joan de les Abadesses (1510-1518) i Santa Maria de Ripoll (1515-1519). Altres abat comendataris, com el cardenal Cesarini, lloguen el títol a un monjo local per una renda de 250 ducats d’or.

En paral·lel, el compliment de la regla de sant Benet s’esquerda a poc a poc en altres fronts de la vida comunitària, un fenomen no exclusiu de Sant Cugat, sinó propi dels monestirs benedictins. A mitjan segle XIV, la comunitat, constituïda per uns trenta-cinc monjos, trenca sovint la clausura, descuida els oficis religiosos i es comporta d’una manera més pròpia dels seglars que no dels homes dedicats a la vida espiritual. Durant l’abadiat de Galceran de Llobet (1306-1339) la cerimònia de desapropiament –moment en què els monjos donen al Monestir els sobrants de les rendes que administren– i, per tant, s’accepta per primera vegada l’enriquiment personal dels monjos, en contra del vot de pobresa.  Alhora, es limita el nombre de monjos, una mesura que durant l’abadiat de Pere Despuig (1539-1558) es concreta en l’exigència als aspirants de formar part de la noblesa. Aviat també els monjos que s’ocupen de l’administració de rendes (pabordes, priors, cambrers, almoiners…) abandonen el dormitori comunitari i el refetor i s’estableixen, les cases de les seves administracions on són atesos pel seu propi servei.

El nou retaule major de Sant Cugat data del 1507, aproximadament, i és del pintor flamenc Ayne Bru.

Aine Bru retaule del degollament de sant cugat

Al llarg de l’època moderna, Sant Cugat manté el prestigi que li confereix el fet de ser un dels majors dominis eclesiàstics del Principat, un monestir ric amb presència en la vida política i cultural del país. La comunitat, formada per membres d’un notable nivell intel·lectual, com pertocaria a la seva procedència noble, inverteix de manera generosa en l’embelliment de l’església i endega una important reforma arquitectònica del Monestir, seguint els nous corrents de l’Humanisme. En la configuració d’aquest nou Monestir, hi té un paper destacat l’abat Pere Despuig (1539-1558).

El nou retaule major de Sant Cugat data del 1507, aproximadament, i és del pintor flamenc Ayne Bru. Se’n conserven dues taules al Museu Nacional d’Art de Catalunya: la d’un sant guerrer i la del martiri de sant Cugat. També s’encarrega al mestre Gilart Spirich la talla de dues columnes i dos àngels i la imatge del sant titular per a la mateixa obra. La taula del martiri de sant Cugat és d’un gran interès perquè conté una imatge “fotogràfica” del Monestir en aquell moment. Hi ha quatre elements que s’han de destacar d’aquesta representació: l’estat inacabat del campanar; la inexistència de la muralla sud, construïda uns anys més tard; l’arc que es veu entre el campanar i el cimbori, segurament per facilitar l’accés al petit campanar situat a sobre de l’estructura del creuer, i l’estat de la façana occidental de l’església, que també es modifica uns anys més tard.

A partir del 1500, s’hi reprèn l’activitat constructiva. Es fan reformes al Palau Abacial i a la façana de l’església, i s’amplia el recinte monàstic pel costat sud amb una nova muralla que guanya terreny per a horts. Però l’obra més important és, sens dubte, la construcció d’un claustre superior per sobre del romànic i una nova llotja d’entrada, cosa que en canvia la imatge i reordena les dependències claustrals. El nou claustre alt, destinat a acollir les cel·les individuals dels monjos, es construeix amb arcs de mig punt sobre columnes toscanes, molt a la romana i d’acord amb els gustos de l’època. El claustre inferior es completa amb la nova font del centre del pati.

A finals del segle XVI i al llarg del segle XVII, es duen a terme reformes importants de l’església per adequar els espais medievals als nous gustos i devocions de l’estil barroc. Pertanyen a aquest moment els retaules de sant Miquel i el del Roser. L’obra de més envergadura és la compartimentació de la nau meridional en les capelles de santa Escolàstica, sant Benet i sant Bartomeu. S’hi ha d’afegir encara la reforma interior del campanar, que converteix l’espai inferior en la capella de la Pietat; a sobre, s’hi instal·la l’orgue.

La submissió a Roma deixa pas, a partir del segle XVI, a la submissió a la reialesa, que manté el privilegi d’elecció d’abat fins al darrer moment de l’exclaustració, el 1835.

En el procés de configuració de la monarquia absoluta, el control de l’Església esdevé un dels eixos essencials de la política dels monarques, cosa que afecta d’una manera directa el govern dels monestirs. La submissió a Roma deixa pas, a partir del segle XVI, a la submissió a la reialesa, que manté el privilegi d’elecció d’abat fins al darrer moment de l’exclaustració, el 1835. Els primers intents d’intromissió de la reialesa al Principat es produeixen durant el regnat de Ferran II, que l’any 1493 sostreu de la Congregació Claustral Tarraconense l’abadia de Montserrat per subjectar-la a la Congregació de l’Observança de Valladolid. Aquest canvi, fet amb l’excusa de la decadència espiritual de l’abadia, amaga un intent més ambiciós de reforma de la Congregació. Tanmateix, a partir de la cessió del dret de patronatge –dret de presentar els aspirants a les dignitats eclesiàstiques– per part del papa Adrià VI al rei Carles I, el 1522, es fa plenament efectiva la subjecció dels monestirs a la reialesa.

Lluís de Cervelló, designat per Felip II l’any 1561, és el primer abat de Sant Cugat d’elecció reial. La intervenció del rei en el regiment de l’Església, més enllà de les intencions reformadores, va acompanyada de motivacions estratègiques i econòmiques. El nomenament d’abats afins a les seves polítiques reforça la monarquia. D’altra banda, Felip II i els seus successors practiquen un espoli sistemàtic de la renda monàstica en mantenir durant anys aturat el nomenament d’abats, atès que les rendes que pertoquen a l’abadia són sostretes dels monestirs i passen a la hisenda reial durant els períodes vacants. El dret de nomenament, tal com succeeix durant el període de subjecció a Roma, també permet la fugida d’un bon nombre de rendes cap a la cort, a través dels abats escollits pels monarques. Igual que en la majoria de monestirs, el descontentament de Sant Cugat contra aquesta pràctica, expressat reiteradament en els capítols de la Congregació Claustral, es mostra també a través de la seva adhesió a la Diputació del General durant la Guerra dels Segadors (1640).

Una manifestació artística i simbòlica del patronatge reial sobre el Monestir es conserva avui dia a la capella de sant Benet. Acompanyant la imatgeria entorn del fundador de la regla benedictina hi ha els retrats dels reis de la casa d’Àustria i el seu emblema de les àligues bicèfales protegeix l’escut dels monestir, un castell, símbol del seu poder jurisdiccional. Després del canvi dinàstic s’afegiran els lleons borbònics en igual actitud defensiva.

L’abat Bonaventura de Gayolà  emprèn un ambiciós programa de reformes.

capella de sant Benet A finals del segle XVII, inicis del segle XVIII,, així com s’introdueixen canvis importants en l’església. La quarta nau es divideix en tres capelles dedicades a Sant Bartomeu, Sant Benet i Santa Escolàstica, que són ornades amb grans retaules barrocs. També es reforma la capella de la Pietat, sota l’orgue.

Després de la guerra de Successió, la repressió sobre les fortificacions catalanes porta a esmotxar algunes torres de la muralla i sobretot a alterar la façana de l’antic Castell d’Octavià amb l’obertura de finestres i balcons, convertint-lo en un Palau Abacial. L’abat Llupià (1728-36) edifica sobre el seu pati gòtic i cobreix l’antiga escala, plantificant el seu escut heràldic en el nou portal d’accés.

Anys després, l’abat Bonaventura de Gayolà  emprèn un ambiciós programa de reformes. Acaba el campanar i fa fondre tres campanes noves, traslladant-hi, també, les campanes del rellotge que fins llavors havien estat sobre el cimbori. Enrajola l’església amb cairons i les antigues lloses de pedra son aprofitades per pavimentar la llotgeta o plaça prèvia al temple.  Transforma l’antiga capella de Tots els Sant en l’actual sagristia, on fa bastir un rentamans de marbre. Davant l’estat ruïnós de la Sala capitular gòtica, en construeix una de nova en l’espai de l’antiga cuina i part del refetor, llavors en desús i transforma aquella en un panteó de monjos, encara que ell serà enterrat en el cor de l’església.

En temps de l’abat Eustaqui d’Azara (1782-88), es tapen els vells fossats perimetrals de les muralles i es dobla el recinte claustral amb l’edificació d’una nova tàpia perimetral que inclou els horts privats de diferents càrrecs monàstics. Finalment, l’abat Josep Gregori de Montero (1788-1815) porta a terme la gran reforma del presbiteri de l’església amb paviments de marbre i la balustrada neoclàssica.

El 26 de juliol de 1835, els darrers monjos de Sant Cugat abandonen el Monestir per sempre i posen fi a mil anys de vida monàstica.

Aquarel·la del Monestir

Uns dies enrere ha esclatat una forta revolta anticlerical amb assassinats de religiosos a Reus i crema de convents a Barcelona. El 25 de juliol, aleshores diada del sant titular, se’n fa la celebració amb la pompa habitual. El 26 al matí arriba la notícia de la crema de convents i, malgrat l’alarma generada, es decideix celebrar la missa. Ja només hi queden cinc monjos d’una comunitat de quinze. A la tarda el clima de tensió va creixent fins que els monjos no suporten més la pressió i fugen cadascú pel seu compte. A la nit es produeix l’assalt al Monestir, s’incendia el forn de pa i la pabordia major i s’inicia el saqueig que continuarà als dies següents. Desapareixeran béns mobles i elements constructius, i es destrossen protocols notarials i documents de l’arxiu. El testimoni de Felip d’Alemany, que amb 25 anys és un dels darrers monjos d’abandonar el Monestir, és revelador respecte a l’experiència viscuda per una comunitat aliena als canvis del món.

L’extinció dels monestirs, però, s’estava gestant de temps enrere. Els canvis de mentalitat introduïts per la Il·lustració en l’anomenat segle de les llums, el segle XVIII, aporten la llum de la raó contra la foscor de creences atàviques i posen en qüestió l’ordre establert. Les estructures de l’Antic Règim, com l’Església i el monacat, comencen a trontollar, però es mantenen fermes en l’autodefensa. L’Oración fúnebre escrita pel frare Benet de Moixó el 1789 n’és un clar exemple.

Enfront de les demandes de supressió dels monestirs, desplega un al·legat a favor de la institució monàstica i de la seva contribució a l’Església i a la societat com a reducte de santedat, virtut i saviesa. Però el cert és que els monjos han deixat de ser, als ulls d’una part de la societat, un model espiritual. En el pla més terrenal, la ideologia predominant entre el clergat i la seva estructura econòmica xoca amb les aspiracions de la revolució liberal i burgesa. Els ordes monàstics són considerats improductius, i els privilegis antics els permeten acaparar terres que no rendeixen prou i els eximeixen d’impostos.

El 1820, durant el Trienni Constitucional, es produeix el primer intent seriós d’exclaustració. A Sant Cugat sembla que la majoria de monjos es queda al Monestir, fins que al 1824 s’hi reprèn la vida monàstica amb normalitat després que Ferran VII derogui l’ordre. Però la marxa dels monjos el juliol del 1835 és definitiva. Uns mesos més tard ve el decret d’exclaustració, i el febrer del 1836 la desamortització de Mendizábal, per la qual els béns dels convents suprimits són declarats “béns nacionals” propietat de l’Estat. El Monestir resta abandonat i és objecte d’espoli fins que el 1838 l’Estat en pren possessió formal.

Amb l’exclaustració del 1835, les dependències monàstiques perden la seva funció.  Al 2003, el Claustre acabarà esdevenint la seu principal del Museu de Sant Cugat, amb l’objectiu de posar en valor el monument i la història del municipi.

Amb l’exclaustració del 1835, les dependències monàstiques perden la seva funció. Des d’aleshores el futur del conjunt es teixeix amb l’esforç per conservar el monument i l’oportunitat d’assignar nous usos al servei de la població.

En paral·lel als primers anys d’abandonament i espoli, l’Ajuntament de Sant Cugat manifesta de seguida el seu interès pel Monestir. En la dècada del 1840, s’oposa a la venda dels claustres com a material d’obra i la conversió del terreny en solars, i aconsegueix de l’Estat la cessió del domini útil de la mina d’aigua, l’església i el Palau Abacial per a parròquia i rectoria, dels claustres per conservar-los i dotar-los d’usos públics, i els horts dels monjos per poder assumir aquest compromís amb el seu arrendament. Però les finances municipals són insuficients per abordar la conservació dels claustres i l’actuació dels altres implicats en la conservació, la Comisión Provincial de Monumentos i el Bisbat de Barcelona, també és limitada. Sigui com sigui, a més de reparacions senzilles, s’hi fan obres de més envergadura, com el tibament de les voltes de la galeria nord del Claustre per l’arquitecte Elies Rogent, el 1852, i el cimbori per Villar Lozano, el 1890. Dins del recinte monàstic s’hi ubiquen el cementiri municipal i l’escorxador, i dins dels claustres, l’escola pública i les cases consistorials un breu període de temps.

A finals del segle XIX creix l’interès pel monument i es produeix una certa pressió mediàtica a causa del mal estat de l’església. El 1902 es crea la Junta Restauradora del temple del Monestir, que ven la taula del martiri de sant Cugat a la Junta de Museus de Catalunya per poder finançar la restauració de l’església, així com altre patrimoni moble.

El 1931 el Monestir és declarat Monument Nacional i la Generalitat de Catalunya emprèn noves intervencions al Claustre posant sobre la taula, per primer cop, el potencial arqueològic del conjunt amb la troballa de la basílica paleocristiana. La Diputació de Barcelona durant el franquisme i la Generalitat de Catalunya arran de la restauració democràtica continuen desplegant campanyes d’intervenció arquitectònica i arqueològica al monument, sota la mirada de successius patronats que impliquen la societat civil. L’església i el Palau Abacial han mantingut les funcions parroquials, però el Claustre ha acollit nous usos i, entre d’altres, ha estat l’Escola de Pintura Mural (1962-1985), la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1972) i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (1981-2003).

El 2003 es dona un nou pas en la definició del monument. L’Ajuntament culmina un pla director al Monestir amb la creació del Museu de Sant Cugat al Claustre, amb l’objectiu de posar en valor el monument i la història del municipi. Uns anys més tard assumeix la propietat plena del conjunt. Avui dia l’ús parroquial del temple perpetua la tradició cristiana al Monestir i l’ús cultural del monument en vol fer un espai d’admiració i de coneixement per a la ciutadania.

Novetats al Monestir