La festivitat d’aquest dia va néixer amb l’objectiu de promoure el coneixement sobre la diversitat del patrimoni cultural de la humanitat, per alertar de la seva vulnerabilitat i per conscienciar de la necessitat de la seva protecció i conservació, l’any 1982, l’ICOMOS va proposar el dia 18 d’abril com el Dia Internacional dels Monuments i llocs d’interès.

L’any 1983 l’UNESCO va aprovar la iniciativa en la seva 22ª Assemblea General i des del 1984 cada any s’organitzen milers d’activitats arreu del món entorn aquesta jornada festiva del Patrimoni Cultural.

Us presentem una selecció de 5 monuments i llocs emblemàtics del patrimoni cultural de la ciutat de Sant Cugat del Vallès, en el marc del Dia Internacional dels Monuments i Llocs històrics!

Plaça Sant Pere (antigament, Pere San)

Considerada el nucli medieval del poble a principis de segle XII.

La plaça ha tingut successives denominacions: plaça Major, de Dalt, de Vendre o del Mercat Vell, de la Constitució o de la República, i avui Pere San. El primer nucli de la vila s’establí al voltant d’on s’erigia, des del segle X, l’església avui desapareguda de Sant Pere d’Octavià. Octavià del Vallès aviat adoptà el nom del monestir i es desenvolupà en els trams inicials dels camins que menaven a Terrassa —el carrer Sobirà, després de Dalt i Major— i a Valldoreix —el carrer Jussà, després de Baix, del Príncep i Santiago Rusiñol—. L’any 1173 el comte Ramon Berenguer IV concedí a la vila el privilegi de fer fira i un mercat setmanal a la plaça, que era de superfície menor que l’actual. Els murs dels patis posteriors de les cases feien de muralla, i el “portal d’en Torra” i algun altre tancaven el nucli de la vila en situacions d’alarma i d’epidèmies. A la plaça hi havia la carnisseria, el forn de pa i l’escorxador, i al bell mig s’hi erigien la forca i el costell, que era una columna amb l’escut del monestir —amo i senyor del terme— on es castigaven i executaven els delinqüents.

El Generalife

Casa d’estil eclèctic neo-àrab, de l’any 1919.

Casa construïda per encàrrec del Sr. Justo Sánchez i dissenyada per l’arquitecte Eduard M Balcells. En el projecte originari hi faltava la torre que finalment es construí a l’angle nord, amb la cúpula de ceràmica. La decoració d’estil àrab presideix tot l’edifici: arcs de ferradura, trencallums amb columnes, i esgrafiats que copien motius de monuments emblemàtics construïts per l’Islam. La tanca amb merlets, que imiten els del monestir, i un jardí magnífic arrodoneixen la composició del conjunt.

 

Ermita Sant Maria de Campanyà

Església romànica del segle X.

Apareix documentada l’any 1047 i des del 1176 consta com una de les set parròquies que estructuren l’alou del monestir. L’any 1492 fou agregada a la de Sant Cebrià de Valldoreix. Al segle XVII s’hi construí l’altar major renaixentista, i posteriorment tres capelles laterals, la de Sant Mamet entre elles, que s’afegiren al retaule de Sant Sebastià. Molt malmesa en la Guerra de 1936, hi perviuen les restes del cementiri i del material originari amb què es feren les parets —trossos de tègula i dolium romans— que, juntament amb les restes d’una vil·la romana, el converteixen en un dels més antics assentaments humans del terme.

 

Can Monmany

La imatge actual de Can Monmany correspon al projecte constructiu impulsat per Francesc Oliver-Monmany i Coll entorn la dècada de 1880, que culmina la transformació de l’antiga masia familiar en colònia agrícola iniciada pel seu tiet Francesc Oliver-Monmany i Mir.

La finca de Can Monmany està constituïda per boscos i terres de conreu, i un gran conjunt arquitectònic com a centre d’explotació agrícola. Aquest conjunt es desplega dins un recinte rectangular delimitat per les pròpies edificacions que el configuren i la tanca disposada al costat sud, que substitueix en part antics edificis enderrocats. Disposa d’una gran casa senyorial, un ampli celler, habitatges per treballadors i altres construccions auxiliars, elements defensius, etc.

El conjunt arquitectònic de Can Monmany, representa l’evolució d’un mas d’època medieval fins a la seva contemporaneïtat, amb un passat agrícola important i d’alt valor etnològic i arquitectònic