El Sant Cugat del vi
Amb la seva imponent arquitectura modernista, des del 1921 el celler és el símbol de la unió pagesa i el màxim exponent de construccions agràries que es conserven a la ciutat. Per la seva magnificència, edificis com el celler van ser coneguts com a catedrals del vi.
L’Edifici
Descobreix la catedral del vi de Sant Cugat
Bellesa i funcionalitat de l’arquitectura modernista
El Celler Cooperatiu
L’edifici del Celler Cooperatiu va ser construït amb molt d’esforç dels pagesos que van formar part del sindicat. Van encarregar el projecte arquitectònic a Cèsar Martinell i van aixecar la sala d’elaboració ja el 1921.
En aquest edifici conflueixen tecnologia enològica i arquitectura de qualitat per donar resposta a les necessitats d’elaboració del vi dels cooperativistes de Sant Cugat. Malauradament només es seguí el projecte original en la sala d’elaboració, que és la part del celler que ara es conserva. La resta, tot i seguir el mateix esquema, tingué un aspecte del tot diferent i reflex de la postguerra en que fou acabada.
L’enologia industrial
Els principis de l’enologia científica, les noves tecnologies per a la vinificació i l’experiència pionera dels cellers cooperatius en altres països van proveir les bases per al disseny industrial de les cooperatives catalanes. Institucions i enòlegs, entre els quals destaca l’enginyer Isidre Campllonch, van difondre aquests coneixements.
La posta en marxa d’un celler cooperatiu implicava la creació d’una indústria que havia de procurar pel rendiment de la verema i la qualitat del vi. Tot, des de la selecció del terreny fins a la maquinària a emprar, havia de ser planificat amb aquests objectius i al servei del procés productiu i de l’organització del treball.
L’arquitectura de Cèsar Martinell
Cèsar Martinell fou l’arquitecte que sota l’empara de la Mancomunitat construí la majoria de cooperatives agràries de l’època, i en especial els cellers. Esdevingué així un especialista que perfeccionà la tipologia arquitectònica del celler cooperatiu sota els principis de funció, economia i estètica.
Els seus cellers estaven al servei del programa industrial previst, i fins i tot van millorar alguns aspectes tècnics. Un disseny funcional optimitzava l’espai per rendibilitzar la inversió, i l’ús de tècniques i materials locals abaratia els costos alhora que s’inseria en la línia de recuperar la tradició constructiva del país. El sentit de l’estètica i la monumentalitat que imprimí als edificis eren una via per dignificar l’entorn pagès. L’aspecte que millor expressa la conjunció d’aquests principis és el sistema constructiu que Martinell considerà més estable: l’estructura arquitectònica formada per coberta de voltes de maó sustentades sobre arcs parabòlics, i que emprà a Gandesa, Sant Guim i Sant Cugat. Martinell fonia així la tradició del modernisme gaudinià amb la racionalitat noucentista.
Un edifici calculat
El projecte original
Martinell dissenyà per al celler cooperatiu de Sant Cugat un edifici totalment inserit en la seva arquitectura agrària i que recull l’experiència adquirida als seus cellers previs. Aquest celler, datat el 1921, és un dels darrers dels 24 que construí a l’intens període entre 1918 i 1922. Havia de ser un celler de gran extensió i de capacitat mitjana.
Què en queda? La fi de l’activitat agrícola de l’antiga cooperativa motivà l’enderroc de la sala de tines i el traspàs de la sala d’elaboració a la ciutat. Al 2020 es va construir la part superior de la torre amb la cúpula prevista per Martinell.
L’elaboració del vi al celler
Les obres de remodelació i demolició al Celler Cooperatiu des que finalitzà l’activitat agrícola han desmantellat una part important de la infraestructura de vinificació. Però conservem encara els espais i la maquinària bàsica que expliquen aquest procés.
El celler produïa bàsicament vi blanc obtingut del pansalet, el nom local de la varietat de raïm xarel·lo. Les tasques d’elaboració del vi eren dutes a terme per personal especialitzat contractat per la cooperativa i sota el control d’un enòleg. El resultat era un vi comú o de taula, jove, i de grau mig. Un cop els socis retiraven el vi per al consum propi, el gruix restant es venia majoritàriament a l’engròs als mercats especialitzats de Barcelona.
El setembre, època de verema, era el moment més intens de l’any. Hi tenien lloc les primeres passes per a l’elaboració del vi, que a la dècada de 1950 s’organitzaven així: recepció del raïm, trepitjat mecànic, registre de pes del raïm i grau del most, distribució a les tremuges per procedir al premsat, i distribució del most als cups per trasllat a les tines de fermentació i estabilització. La brisa era premsada de nou per a l’obtenció d’alcohol.
Activitats destacades al Celler Modernista
Visita comentada al Celler Modernista L’edifici del Celler Cooperatiu va ser construït amb molt d’esforç dels pagesos que formaven ...
Passeja pel Celler Cooperatiu de Sant Cugat
Descobreix el Celler Modernista de Sant Cugat amb la visita 3D. No t’ho perdis!
Col·lecció del Celler Modernista
Història
Un celler amb més de 100 anys d’història!
El 1921 cinquanta-un viticultors locals van promoure la contrucció d’un celler cooperatiu per dur a terme la vinificació i conservar-hi el vi fins a la seva venda. El van encarregar a Cèsar Martinell, l’arquitecte especialista en arquitectura agrària del moment.
El vi és la beguda alcohòlica que s’obté amb la fermentació del most del raïm.
Tot i que ara som conscients que se n’ha de fer un consum moderat, el vi forma part de l’alimentació mediterrània des de fa segles. L’aportació calòrica de l’alcohol i altres qualitats en feien un component bàsic de la dieta tradicional, especialment per fer front als treballs físics com els del camp. El vi ha estat sempre molt popular també com a beguda festiva i de socialització.
Provinent del Caucas, el vi va ser introduït al país pels fenicis i arrela amb la romanització. Des d’aleshores el conreu de la vinya i la producció de vi es consoliden com a part d’una economia agrícola que el destina sobretot al consum intern. Però al període entre finals del segle XVII i del XIX la demanda d’aiguardents vínics al nord d’Europa i de vins als mercats americans fa créixer espectacularment el ram. El camp català s’hi especialitza tan fortament que arriba a modelar un nou paisatge, l’economia i les relacions socials.
El territori s’omple de vinyes que són explotades majoritàriament mitjançant contractes de rabassa morta: els grans hisendats divideixen part de la propietat en petites explotacions menades per rabassaires, que preparaven la vinya i l’explotaven a canvi d’una part de la collita i mentre durés la vida dels ceps. El perllongament de la seva vida per part del rabassaire durant generacions, mitjançant tècniques d’empeltament, agreujà el conflicte d’interessos amb els propietaris i fou causa freqüent de conflictivitat al camp.
Sant Cugat fou una de les poblacions altament especialitzades en la vinya i el vi. Des de segles enrere i fins la dècada de 1980, generacions de famílies santcugatenques van viure en gran mesura del treball de la viticultura. La vinya es conreava aquí des d’època romana i el monestir de Sant Cugat li donà impuls en època medieval.
A finals del XIX el món de la vinya entra en crisi a causa de la plaga de la fil·loxera i la sobreproducció.
A Catalunya als anys 1870-1880 es viu la febre d’or, perquè és primer França qui sucumbeix a la plaga i compra gran part del vi català per mantenir la seva producció. Però quan la plaga arriba a Catalunya comença la crisi al país. Entra el 1879 escampant-se per tot el territori, arribant a Sant Cugat el 1887.
La fil·loxera arrasa els ceps, cal inversió per la replantació, i el vi que es produeix costa de col·locar en un mercat internacional saturat per l’oferta d’altres països. El malestar es generalitza al camp i cal trobar solucions.
Les cooperatives agrícoles del país foren majoritàriament associacions mixtes de pagesos i propietaris
El cooperativisme modern com a reacció d’acció col·lectiva a les deficiències socials d’un capitalisme creixent va prenent forma a l’Europa del segle XIX, sota els principis d’associació voluntària, democràcia i amb objectiu de servei col·lectiu. S’articula als inicis dins l’àmbit del món obrer, però arran de la crisi agrària de finals de segle l’associacionisme s’estén al camp.
La primera cooperativa catalana, la Societat Agrícola de Valls, es funda el 1888, però la màxima difusió del cooperativisme tindrà lloc pels volts del 1920. Malgrat la forta crisi de finals de segle, l’impuls definitiu serà donat per la nova crisi de sobreproducció que segueix a la primera guerra mundial, noves plagues i també per l’acció de la Mancomunitat.
La Mancomunitat va emprendre un programa de modernització del país que afectava l’agricultura en tant que un dels pilars de l’economia catalana del moment. Apostà per les cooperatives com a mitjà per fer-la més productiva i competitiva. A través dels Serveis Tècnics d’Agricultura va difondre la idea pel territori i prestà assessorament tècnic i suport econòmic a moltes d’elles.
Les cooperatives agrícoles del país foren majoritàriament associacions mixtes de pagesos i propietaris, creades per afrontar la crisi del sector i els nous reptes del mercat. Els serveis cooperatius de crèdit i consum permetien l’accés al préstec i al material agrícola en millors condicions que individualment. Les cooperatives de producció, amb instal·lacions modernes i eficients per elaborar i guardar els productes, augmentaven el rendiment del treball i les collites, en milloraven la qualitat i hi reduïen el frau, i permetien l’emmagatzematge d’estocs i una venda a preus més justos. Van contribuir també a la distensió dels conflictes socials, i a la supervivència i autonomia de la pagesia de base.
L’associació que va reeixir entre els viticultors de Sant Cugat fou la cooperativa fundada el 1921: el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir.
L’associacionisme agrari a Sant Cugat es va desenvolupar a partir de finals del XIX, però l’associació que va reeixir entre els viticultors fou la cooperativa fundada el 1921: el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir. Cinquanta-un homes, sobretot petits propietaris i parcers o arrendataris més alguns hisendats, van crear aquesta entitat amb l’objectiu de dur a terme conjuntament l’adquisició del material de viticultura, l’elaboració i venda del vi i dels derivats de la vinificació, i la construcció d’un celler cooperatiu.
Els inicis no van ser fàcils. Les repetides desavinences amb alguns dels hisendats van comportar la seva retirada del projecte i la de la seva aportació econòmica. Només es va poder construir aleshores una petita part del celler encarregat a Cèsar Martinell, la sala d’elaboració, i s’acordà construir les tines al ritme de les necessitats. Tot i així, el 1922 ja es vinifica col·lectivament i amb el suport tècnic de la Mancomunitat.
Els inicis no van ser fàcils. Les repetides desavinences amb alguns dels hisendats van comportar la seva retirada del projecte i la de la seva aportació econòmica. Només es va poder construir aleshores una petita part del celler encarregat a Cèsar Martinell, la sala d’elaboració, i s’acordà construir les tines al ritme de les necessitats. Tot i així, el 1922 ja es vinifica col·lectivament i amb el suport tècnic de la Mancomunitat. El celler estava en marxa.
L’esforç cooperatiu comença a donar bons resultats
La cooperativa es consolidà ben aviat amb nous socis que accentuen el seu perfil de pagesia de base i una participació més democràtica a través del vot per persona. Però sobretot perquè l’esforç cooperatiu comença a donar bons resultats. Més endavant, la guerra civil i el primer franquisme van portar pèrdua d’autonomia, confiscacions, repressió i control, però el vi es continuà elaborant.
El 1946 l’entitat reprèn les seves regnes sota el nom de Cooperativa Vitivinícola de Sant Cugat del Vallès i comença a reviure. La dècada de 1950 serà la seva època daurada: les obres de construcció del celler ja són acabades, s’introdueixen millores a la sala d’elaboració i augmenta la producció de vi fins arribar a la cota màxima de 1.297.500 litres l’any 1960. Però aquesta eufòria representa el cant de cigne del celler. Una nova crisi vinícola i, sobretot la reconversió del sòl agrícola en residencial en un Sant Cugat que estava esdevenint ciutat, van reduir els ceps i el vi fins que el 1988 se n’elaborà el darrer. Poc després la cooperativa que havia vertebrat l’activitat i les aspiracions d’una part important de la pagesia local es dissolia. I el celler, el seu símbol insígnia, es diluïa al nou entramat urbà.
