• recreació hipotètica de la basílica paleocristiana

Els antecedents romans del monestir: la fortificació baix-imperial i l’església paleocristiana

El lloc on s’ubica el Monestir és un petit turó a la plana del Vallès, una zona fèrtil per a l’agricultura, altament romanitzada i ben comunicada. Al seu entorn hi confluïen la Via Augusta, o algun dels seus ramals, i el camí que unia Egara (Terrassa) amb la ciutat de Barcino (Barcelona) a través de Collserola per la vall de Gausac. Al segle I dC comença l’ocupació d’aquest turó, tot i que de moment no se’n pot precisar el tipus d’establiment. És en l’època baix-imperial quan s’hi desenvolupa un nou assentament del tot singular.

La fortificació baix-imperial

Al segle IV es va iniciar la construcció d’una potent fortificació adreçada, segurament, a millorar les defenses de les infraestructures viàries entorn de Bàrcino. Constava d’un recinte murallat de planta quadrangular, de 40 m. de costat, amb torres de 8 metres de diàmetre disposades en el centre del llenços rectes i de planta semicircular ultrapassada de 10 metres de diàmetre en els angles. És possible que el nom d’Octavià, el nom del lloc als primers textos medievals, sigui també ja el nom d’aquest assentament. Faria referència al propietari de l’indret o a algun personatge vinculat a la fortificació. En tot cas no tindria relació ni amb una hipotètica fundació de l’emperador Octavi August ni amb la ubicació del martiri de sant Cugat a vuit (octo) milles de Barcelona, com pretendria després la comunitat monàstica.

Però aquesta fortificació no es va arribar a concloure, i les seves restes foren utilitzades primer com a clos funerari del primer assentament cristià i posteriorment com a fonament de les estructures monacals.

Actualment, són visibles diversos elements de la fortificació sota la caixa d’escala del claustre, sota la capçalera del temple romànic i a la base del campanar.

L’església paleocristiana

A partir de mitjans de segle V, es bastí un edifici de caràcter funerari. Estava constituït per una gran nau rectangular amb una cambra sepulcral lateral a l’interior de la qual hi havia dues tombes. Cap a la segona meitat del segle VI, la nau sepulcral fou reformada substancialment i va adoptar explícitament lacondició d’església cristiana, amb un absis de planta de ferradura a l’interior i de forma pentagonal a l’exterior. La nau es compartimentà amb dos àmbits laterals i simètrics adossats a la capçalera, separats per un estret passadís central que menava cap al presbiteri.

Es conserven diversos fragments de cancell de marbre, que amb tota seguretat devien descansar sobre aquests murets. Finalment, una darrera reforma recupera l’espai únic, i el pavimenta amb opus signinum. Es creu que l’església es va mantenir en ús fins ben entrat l’època monàstica, al segle X o XI.

A l’entorn de l’església, dins l’edifici i del clos delimitat per l’antiga fortificació romana, es va constituir un cementiri del qual coneixem ja 55 tombes de diverses tipologies: formae (obrades amb murs de maçoneria), de tegulae, i monuments funeraris.

La tradició sostinguda des de l’època medieval situa el martiri i l’enterrament del màrtir Cugat en aquest lloc. Una interpretació superficial de les restes arqueològiques avalaria aquesta tradició, però un contrast més aprofundit de les dades arqueològiques i documentals planteja dubtes seriosos i no permet confirmar-ho amb certesa.

L’assentament es completa amb altres edificacions i estructures que depassen el recinte de la fortificació i fins i tot l’actual recinte monàstic.

La singularitat de l’assentament deixa clar que es tracta d’un punt de referència per al territori circumdant de marcat caràcter religiós i funerari, i probablement també de caràcter administratiu.

On i quan
Festivitat de Sant Cugat màrtir (27 de juliol) i Dia Internacional de l’Arqueologia (28 de juliol)
Claustre del Monestir de Sant Cugat
Arqueologia i tecnologia

Crèdits Video
Museu de Sant Cugat.
Continguts: Pere Lluís Artigues.
Formalització: Rubén Ramírez.