LA FARMÀCIA DEL MONESTIR
.jpg)
L’atenció als pobres i necessitats, així com la cura dels malalts de la pròpia comunitat, va contribuir a la pràctica de la farmàcia als monestirs. Sovint algú de la comunitat tenia cura d’un jardí de plantes medicinals, confeccionava fàrmacs i els dispensava. Amb el temps, l’activitat de les farmàcies monàstiques més enllà dels seus murs va xocar amb els interessos dels farmacèutics seglars i al segle XVII van quedar condicionades: els religiosos ja no podien exercir d’apotecaris i es prohibien les que no servissin estrictament les pròpies comunitats o als pobres. Algunes farmàcies monàstiques es van obrir o van persistir en aquest context.
L’apotecaria formal del monestir de Sant Cugat va ser fundada per l’abat Pons (1670-1694). Es trobava inicialment a la construcció, ara desapareguda, que unia el palau abacial amb el claustre, sota la biblioteca i l’arxiu, i era administrada per un apotecari contractat pel monestir. El 1762 es van produir canvis importants. Es va despatxar l’apotecari d’aleshores “per inútil” i es va contractar un de nou. També es va traslladar l’apotecaria al costat del portal major amb l’objectiu de prevenir l’entrada dels usuaris dins l’espai de clausura, i de no posar en risc la biblioteca i l’arxiu. L’apotecari comptava amb un hort dins el recinte per a les plantes medicinals, i a l’apotecaria tenia xemeneia i fogons per fer els esperits. Havia de visitar els monjos malalts, acompanyar el metge, fer purgues etc. També cobrar als monjos en funció del seu estatus els medicaments, entre els quals “els escurçons i crancs i demés animals que es necessiten per a caldos medicinals”.
L’apotecaria no va acabar de funcionar mai bé del tot, i finalment va ser tancada el 1797 amb l’acord que els monjos podien abastar-se de medicaments a un bon preu a la farmàcia de la vila. El 1835 l’edifici va desaparèixer amb l’incendi provocat pels assaltants al monestir després de la marxa dels monjos. Ara només en resta l’empremta de l’obertura de pas al portal major.