LA PESTA NEGRA DE 1348
.jpg)
El 1348 es va estendre al país una de les epidèmies més mortíferes i conegudes de la història pel seu impacte, la pesta negra o bubònica. Procedent de l’Extrem Orient va arribar seguint les vies del comerç. Era una malaltia de rates que es va propagar als humans a través de les puces. La infecció provocava la presència de bubons, bonys dolorosos al cos, i en fase final una septicèmia amb taques fosques a la pell. Aquests símptomes són els que li donen aquest nom tan temible.
A Europa va trobar una població afeblida per anys de males collites i fams i es calcula que va suposar la mort de fins a dos terços de la població. Es va estendre fins el 1350 amb diversos rebrots després. A Catalunya va marcar l’inici d’una llarga decadència econòmica.
Sant Cugat evidentment no va escapar de l’epidèmia. Es desconeix l’impacte detallat, però sí que es va reduir dràsticament la població. Molts masos van quedar abandonats i el 1405 els vilatans expressaven encara la seva preocupació pel despoblament de la vila. L’abat Bernat de Vallseca va morir el 1348 segurament víctima de la pesta. I probablement en va ser víctima també Ramon de Saltells, que vivia al monestir, pare del Berenguer de Saltells assassí de l’abat Biure el 1350 a causa precisament de l’herència.
Molts segles més tard, un manuscrit amb la història del monestir compilada al segle XVIII es feia ressò d’aquesta “doble calamitat”. Concretament en relació a l’epidèmia s’expressava en uns termes que avui dia se’ns fan estranyament propers malgrat les diferències en l’impacte real i la interpretació dels fets :
“... primer fou l’horrible pesta començada l’any 1348, que no sols es va mostrar cruel en aquest monestir i en aquesta província sinó que per tres anys es va difondre per casi tot el món. Des d’Escitia i Àsia al costat de l’Indo (a causa d’unes bestioles que van caure del cel, de la corrupció i factor execrable de les quals es va succeir aquesta pestilència; o segons diuen alguns que tots els pous van ser intoxicats pels jueus) va travessar per diverses províncies fins a Itàlia i des d’allí va ser portada a Hispània. Va assolar la nostra província i sobretot la ciutat de Barcelona de manera que semblava que matava casi tothom, i de cinc consellers barcelonins quatre van perdre la vida. Tothom es lamentava d’això, i el cost i la tristor, que eren reals, es van apoderar de tota la terra a causa de la multitud dels que eren morts i dels que morien cada dia. I amb prou feina semblava que hi havia prou supervivents com per poder enterrar els cadàvers. Finalment es va decretar una sentència que establia dejú (no només pels homes, sinó també pels ramats i les cavalleries), oracions i processons, i es va recórrer humilment a implorar Déu i el sufragi dels sants. Per això d’aquesta manera, alliberats dels perills, van persistir, amb el jubileu que fou concedit per Climent VI en el cinquantenari [el 1350] per aplacar en alguna manera les afliccions de Déu”.